Les millors sendes – trialeres per fer descens amb la bici de muntanya, mountain bike, BTT MTB o còrrer per muntanya. Passeja per tots els cims del terme de Fondeguilla, i gaudeix de les vistes més espectaculars de tota la Serra Espadà, la comunitat valenciana i del pirineu.
Odissea: “de Gaibel al Mas de Nogueras, ja se que és l’infern”.
No podiem n’imaginar el final d’esta aventura. Pareixia sobre el paper fàcil de fer, però conforme anaven passant els quilòmetres i el sol es feia més valent, les forces i la moral d’arribar-hi anaven esfumant-se. Però gràcies a Déu, un nuvolet que va apareixer pujant al Mas de Nogueras, una paraula de Vicent (“estem tots igual”) també, vaig baixar un poc el ritme, i el paraigua que portava. I, per supost cuidant-me tots els companys-xibeques: de nous, de gels, de barretes, de dàtils, de plàtan, de moral, de paciència, de com estàs…etc. Perquè jo havia fet curt de menjar: 2 barretes, 2 gels, i un bocata evidentment no era suficient. Necessitava més perquè hi havien 38ºc i més de 8h. de caminata…prou per quedar-me i desmoralitzar al grup. Però a partir de Caudiel quan ja no podia més, fou com no se com,… un pas darre l’altre vaig arribar al Mas de Nogueras. I d’ací agrair a Vicent, Isidro, Manu, Canyete, la paciència que han tingut en mi, i especialment a Emilio i a la seva dona per venir al rescat del grup.
La pujada al Puntal ha sigut molt ràpida (1,16m al menys per a mi), la baixada al poble per senda molt expectacular. No tenia molt clar el trajecte, i pensava que si pujavem a la Nevera pels Picaios, ens passarien dels 20Km, de fet al final han estat 21,7km. La pujada a la Nevera pel tallafocs m’ha deixat sense forces, així que la baixada l’he fet regulant i molt apurat. Baixava tant justet que he estat a punt de fer-me un bon esquinç. Les sensacions molt bones. El genoll continua aguantant-me prou bé, així que, a gaudir!!!
Després de no poder participar en la VTF, per motius d’exàmens i per no voler arriscar per por a les molèsties del genoll. Aquest any després de quasi dos anys de tractament, he provat el genoll a vore com responia… i, per això, els entrenaments han sigut en general carregats de molta bici: dos voltes a la setmana feia l’eixida per l’asfalt o pista, i una tercera sortida per muntanya coincidint moltes voltes, no tantes com volguera, amb la colla dels Xibeca-Trails. En l’eixida estava pendent i m’he ficat per les primeres posicions, perquè ha sigut ràpida, i així evitar l’embussament del Mur. L’he pujat a ritme de la gent sense acalorament, hi havia moments de pausa i anàvem molt bé per agafar aire. Pensava que tot anava perfecte… ritme i sensacions molt bones. Penyalva 1,04′,i Camí d’Artana 1,30′. Molt semblant a la cursa del any 2010. Després a la Serra he agafat el meu ritme, sense importar-me que em passaren molts corredors, perquè jo no sóc de córrer. He tingut de companya a Paqui, que a poc a poc anava allunyant-se, però sempre la veia a 2 o 3 minuts. Al Coll Roig 2,05′, molt bé també… però quan he començat a baixar pel tallafoc de la Nevera, m’han agafat rampes primer al bíceps femoral i desprès al quàdriceps, i ahí ja he pensat que seria una VTF per a patir si l’acabara. Perquè he pensat en retirar-me al Marianet,(control a mitat de cursa) però com sabia que estaria la família en meta he pensat d’acabar-la i no retirar-me, encara que fora caminat. A partir d’ahí he baixat el ritme m`he fet un gel, i he arribat al Marianet amb 3,16. Pujant l’Alt Senyor, (recordava l’any 2009, e vaig coincidir amb Alba Aparicio de Silla em va dir que la va acabar des d’Alt Senyor en rampes a les cames). Jo al contrari des de la Nevera. També m’anava hidratant molt i mengant, que si dàtils que si un mosset de plàtan, que si un traguet de d’Aquarius… en fi que he aplegat al Colom, i com és tradició un troç de xoriço, un got de cervesa, i endavant… ara pel barranc de Porc, que xarrant xarrant amb una xica de trena llarga l’hem pujat, ella anava més bé que jo i no he pogut seguir-la. A ritme fins a Garrut, ja eren les 11:20h (en este punt ja perdia 27m) allí estrobava el sanitari (mon Pare) que amb la seva moral ja no em costaria res d’acabar-la. Un descanset, un beset, una foto i a per Pipa. A més ja saps que a partir d’ahí et queda una hora justa per arribar a meta. Quan baixes Pipa és quan hem de ficar els 5 sentits per no caure,ja que l’agotament és molt evident i un pas en falç, pots anar a bacs, i ara és el moment de fer-me un altre gel, i compensar tot l’esforç,… i molt a poc a poc al Tub, i encara he tingut força per trotar un mica fins a la cruïlla amb el Passeig… i de la Penya la Novia fins la Palanca… i ja en l’entrada a meta és expectacular… Corredors que ja l’han feta, xiquets i nebots i la meva família, han sigut la recompensa al patiment principalment de la segona part, però com es diu, ja ho farem millor la pròxima vegada. En relació al dubte inicial he estat molt content perquè no esperava que em respongués així de bé el genoll, no he tingut cap molèstia. Així que per la propera vegada desegur que ix millor. Ah!! de la calor ni parlar-ne… com es nota que no us en recordeu de l’edició del 2009!! Ah!! molt agraït als fotògrafs: Raul, Juanjo, Alejandro…
Si Déu vol enstrobarem l’any que ve al darrer dissabte de maig. Anem comptant els dies que falten fins que arribe el dia, igual com els que desitgen que arriben les festes de Sant Fermí.
Estan ja prop la marató de l’Alcudia i com la penya té que xafar el terreny i fer desnivell,… i com que pareix que la recuperació del genoll va a poc a poc i la molèstia ja es mínima allà que hem anat… a guadir del cor de la Serra d’Espadà, sendes amb desnivell, però la xafada ès molt millor que la del nostre terreny,… si la cosa continua així igual me faig l’ànim per l’any que vé i intentar acabar-la,… seria una passada!!! Vos deixe el video de l’entrenament,…per gaudir de la bellesa del paratge, ha segut un acert coincidir amb aquesta ruta per tal d’estrenar el pal “selfi” no he pogut llevar el so,… no. Ès trola,… però havia fet una prova amb música, i tapava els cant dels ocells, el so de les petjades… etc, ho deixe en l’ambient natural… així no hi ha cap problema,… segur que us agrada. Bo si veieu el temps de la cursa no feu cas, ès que el garmin moltes voltes no agafa cobertura i perd la senyal teniu que mirar el temps final…fes clic al play i desprès a la “roda dentà” canviar la resolució del video en HD a la màxima qualitat, a l’ordinador teniu 1080 i al mòbil 720. Ens veiem en un altra exida…
La Senyora Pipa s’ha vestit de la millor manera possible, acollint:La XV pujada al cim de Pipa. El gran ambient i caliu dels expectadors ha contagiat a tots els participants. L’ànim que tot el públic ens ha donat als corredors, i a les corredores…no ha decaigut en cap moment, pareixia com si fora la final d’un cursa Europea, creuant els Alps o els Pirienus, donava goig correr pels camins sendes o pistes,… sempre que hi havia algún expectador no parava d’animar-nos, no cal dir coronant el Cim de Pipa. Des de baix,quan estavem dalt de La Balona, i ens apropavem poc a poc al cim de Pipa els ecos dels crits,eren + forts, notaves que l’adrenalina anava pujant, també el mateix va passar al final de la cursa, els crits de la gent ficava la carn de gallina… bonic, bonic, bonic,… només per eixe detall ja val la pena pujar a Pipa i fer la cursa, aixina el cansament desapareix per complert. La temperatura ha segut ideal, no ha eixit el sol en cap moment fent molt agradable les carreres. Aixó ès el que m’ha passat, estava tant pendent de correr que m’he oblidat de gravar des del Rodeno fins els Racó Paulo, no tinc cap toma. A més tampoc m’esperava el temps que he fet, tirava per alt i pensava que no baixaria de les 2h i mitja,… veig que el fet d’anar a la piscina sempre que puc, me fa estar preparat per correr, quasi millor perque no em desgaste tant, en els entrenos,… a continuar…. quina ès la pròxima cursa!!
