Les millors sendes – trialeres per fer descens amb la bici de muntanya, mountain bike, BTT MTB o còrrer per muntanya. Passeja per tots els cims del terme de Fondeguilla, i gaudeix de les vistes més espectaculars de tota la Serra Espadà, la comunitat valenciana i del pirineu.
Matinet amb el Vicent’s, David i Manrique. Amb la biela amb molt de joc he fet este ruton. La bateria s’ha quedat al 13%. La ruta i l’esmorzar a les Xolines no defrauden mai. Dia per a recordar, perque he completat tot el dh, i la llosa de La Balona tb.Ara les curves del mig són top,i no són del meu nivell.
Baixant el dh hi ha una “toma” molt xula aproximant-nos la grupeta i La Vall al fons.
De fa temps que volia pujar el final de etapa de la volta a la comunitat valenciana de l’any 90,(entre Vinaroz i la Vall 195km i pujant 2 voltes Eslida) la tenia guardada en video, però no sabia on tenia la cinta, ara ja la podeu gaudir. Indurain, en aquests anys comença a guanyar les primeres carreres, volta a Catalunya i la Paris-Niza, pero a partir del 91 ens guanyaria 5 tour seguit… tota una llegenda.
Odissea: “de Gaibel al Mas de Nogueras, ja se que és l’infern”.
No podiem n’imaginar el final d’esta aventura. Pareixia sobre el paper fàcil de fer, però conforme anaven passant els quilòmetres i el sol es feia més valent, les forces i la moral d’arribar-hi anaven esfumant-se. Però gràcies a Déu, un nuvolet que va apareixer pujant al Mas de Nogueras, una paraula de Vicent (“estem tots igual”) també, vaig baixar un poc el ritme, i el paraigua que portava. I, per supost cuidant-me tots els companys-xibeques: de nous, de gels, de barretes, de dàtils, de plàtan, de moral, de paciència, de com estàs…etc. Perquè jo havia fet curt de menjar: 2 barretes, 2 gels, i un bocata evidentment no era suficient. Necessitava més perquè hi havien 38ºc i més de 8h. de caminata…prou per quedar-me i desmoralitzar al grup. Però a partir de Caudiel quan ja no podia més, fou com no se com,… un pas darre l’altre vaig arribar al Mas de Nogueras. I d’ací agrair a Vicent, Isidro, Manu, Canyete, la paciència que han tingut en mi, i especialment a Emilio i a la seva dona per venir al rescat del grup.
