Després de no poder participar en la VTF, per motius d’exàmens i per no voler arriscar per por a les molèsties del genoll. Aquest any després de quasi dos anys de tractament, he provat el genoll a vore com responia… i, per això, els entrenaments han sigut en general carregats de molta bici: dos voltes a la setmana feia l’eixida per l’asfalt o pista, i una tercera sortida per muntanya coincidint moltes voltes, no tantes com volguera, amb la colla dels Xibeca-Trails. En l’eixida estava pendent i m’he ficat per les primeres posicions, perquè ha sigut ràpida, i així evitar l’embussament del Mur. L’he pujat a ritme de la gent sense acalorament, hi havia moments de pausa i anàvem molt bé per agafar aire. Pensava que tot anava perfecte… ritme i sensacions molt bones. Penyalva 1,04′,i Camí d’Artana 1,30′. Molt semblant a la cursa del any 2010. Després a la Serra he agafat el meu ritme, sense importar-me que em passaren molts corredors, perquè jo no sóc de córrer. He tingut de companya a Paqui, que a poc a poc anava allunyant-se, però sempre la veia a 2 o 3 minuts. Al Coll Roig 2,05′, molt bé també… però quan he començat a baixar pel tallafoc de la Nevera, m’han agafat rampes primer al bíceps femoral i desprès al quàdriceps, i ahí ja he pensat que seria una VTF per a patir si l’acabara. Perquè he pensat en retirar-me al Marianet,(control a mitat de cursa) però com sabia que estaria la família en meta he pensat d’acabar-la i no retirar-me, encara que fora caminat. A partir d’ahí he baixat el ritme m`he fet un gel, i he arribat al Marianet amb 3,16. Pujant l’Alt Senyor, (recordava l’any 2009, e vaig coincidir amb Alba Aparicio de Silla em va dir que la va acabar des d’Alt Senyor en rampes a les cames). Jo al contrari des de la Nevera. També m’anava hidratant molt i mengant, que si dàtils que si un mosset de plàtan, que si un traguet de d’Aquarius… en fi que he aplegat al Colom, i com és tradició un troç de xoriço, un got de cervesa, i endavant… ara pel barranc de Porc, que xarrant xarrant amb una xica de trena llarga l’hem pujat, ella anava més bé que jo i no he pogut seguir-la. A ritme fins a Garrut, ja eren les 11:20h (en este punt ja perdia 27m) allí estrobava el sanitari (mon Pare) que amb la seva moral ja no em costaria res d’acabar-la. Un descanset, un beset, una foto i a per Pipa. A més ja saps que a partir d’ahí et queda una hora justa per arribar a meta. Quan baixes Pipa és quan hem de ficar els 5 sentits per no caure,ja que l’agotament és molt evident i un pas en falç, pots anar a bacs, i ara és el moment de fer-me un altre gel, i compensar tot l’esforç,… i molt a poc a poc al Tub, i encara he tingut força per trotar un mica fins a la cruïlla amb el Passeig… i de la Penya la Novia fins la Palanca… i ja en l’entrada a meta és expectacular… Corredors que ja l’han feta, xiquets i nebots i la meva família, han sigut la recompensa al patiment principalment de la segona part, però com es diu, ja ho farem millor la pròxima vegada. En relació al dubte inicial he estat molt content perquè no esperava que em respongués així de bé el genoll, no he tingut cap molèstia. Així que per la propera vegada desegur que ix millor. Ah!! de la calor ni parlar-ne… com es nota que no us en recordeu de l’edició del 2009!! Ah!! molt agraït als fotògrafs: Raul, Juanjo, Alejandro…
Si Déu vol enstrobarem l’any que ve al darrer dissabte de maig. Anem comptant els dies que falten fins que arribe el dia, igual com els que desitgen que arriben les festes de Sant Fermí.