Odissea: “de Gaibel al Mas de Nogueras, ja se que és l’infern”.

No podiem n’imaginar el final d’esta aventura. Pareixia sobre el paper fàcil de fer, però conforme anaven passant els quilòmetres i el sol es feia més valent, les forces i la moral d’arribar-hi anaven esfumant-se. Però gràcies a Déu, un nuvolet que va apareixer pujant al Mas de Nogueras, una paraula de Vicent (“estem tots igual”) també, vaig baixar un poc el ritme, i el paraigua que portava. I, per supost cuidant-me tots els companys-xibeques: de nous, de gels, de barretes, de dàtils, de plàtan, de moral, de paciència, de com estàs…etc. Perquè jo havia fet curt de menjar: 2 barretes, 2 gels, i un bocata evidentment no era suficient. Necessitava més perquè hi havien 38ºc i més de 8h. de caminata…prou per quedar-me i desmoralitzar al grup. Però a partir de Caudiel quan ja no podia més, fou com no se com,… un pas darre l’altre vaig arribar al Mas de Nogueras. I d’ací agrair a Vicent, Isidro, Manu, Canyete, la paciència que han tingut en mi, i especialment a Emilio i a la seva dona per venir al rescat del grup.